dijous, 8 de desembre de 2011

Alternative sounds from the Balearic Islands...

Els músics dels Països Catalans troben forat a Londres

"Han tingut una recepció magnífica del públic", explica la directora d'operacions de The Great Escape

El grup mallorquí Beach Beach durant el seu concert a Londres Foto: ACN

Els grups de música dels Països Catalans són, cada dia més, una opció "atractiva i emocionat" pels promotors de concerts a les sales independents de Londres o els organitzadors de festivals com el prestigiós The Great Escape, un dels líders al Regne Unit en bandes emergents. Els catalans Mishima, Manel, Mujeres o els balears The Marzipan Man, Poomse o Beach Beach -que s'han estrenat aquest dijous a la sala TheGarage- són només alguns dels grups que han aconseguit fer-se un lloc en l'espai musical britànic en els darrers tres anys. "Han tingut una recepció magnífica del públic", explica la directora d'operacions de The Great Escape, Cat Morris.

"Hem estat portant grups de música catalana en els darrers tres anys com a part del festival i en els darrers dos també hem organitzat concerts a Londres amb representants de Catalunya", afirma Morris, que promou The Great Escape a Brighton i una desena de sales de música a la capital britànica.

"El 2011 hem tingut aquí a Londres a Mishima, Les Aus i Aias, i abans dj John Talabot", recorda aquesta experta en nous talents musicals, que també va programar, entre el 2008 i el 2009, concerts de Manel, Mujeres o Cuchillo. "Ara per primera vegada també hem seleccionat artistes purament balears, i és molt emocionant", afegeix Morris, en referència al concert d'aquest dijous a la nit de The Marzipan Man, Poomse o Beach Beach, tots provinents de les Illes.

L'organització de Cat Morris, The Great Escape, és la líder del sector en la presentació de noves promeses musicals, especialment en els estils pop i indie-independent, i sovint es defineix com un "Glastonbury al costat del mar" o una versió britànica del South by South West de Texas. Des de fa uns anys, col·labora estretament amb l'Institut Ramon Llull i l'ICIC a Londres per exportar la música de les terres de parla catalana. "Estem treballant plegats en una gran col·laboració pel 'The Great Escape' del 2012, quan farem concerts d'artistes catalans i balears", avança Morris, en referència al festival que enguany es farà entre el 10 i el 12 de maig a Brighton i que inclourà més de 300 bandes internacionals en 30 escenaris diferents.

Des de l'Institut Ramon Llull i la seva delegació a Londres, liderada per Mercè Estela, es valora molt positivament la creixent presència de nous grups catalans i balears als escenaris del Regne Unit, especialment perquè hi arriben de la mà de The Great Escape, una organització amb "molt bona reputació". "Els grups que seleccionen tenen tota la confiança del sector", assegura l'IRL, que creu que treballar amb promotors d'aquest tipus "facilita" que els grups emergents de Catalunya i Balears, i d'altres de més consolidats, rebin ofertes per ser "programats en altres festivals i concerts".

La qualitat dels grups catalans i, des d'aquest dijous també balears, que toquen a les sales de Londres facilita una "magnífica" resposta del públic britànic, segons Cat Morris, que confessa que escolta "a l'oficina" els mallorquins The Marzipan Man i que Mishima i altres grups van "deixar petjada" durant els seus concerts a Londres o Brighton. "Al públic li agrada, completament", explica Morris, que es mostra "especialment" satisfeta dels concerts que s'han programat a les seves sales de Londres, com 'TheGarage' o 'The Bull and the Gate'. "Estem molt contents de com ha funcionat fins i ara i esperem fer créixer la col·laboració amb els grups catalans", destaca Morris.

"Arreu dels Països Catalans s'està vivint una època de gran qualitat musical", assegura en Tomeu Mulet, de Beach and Beach. "Tan pel que fa a música cantada en llengua catalana com anglesa", afegeix aquest jove músic, que lidera la banda des del 2006. "Exportar un producte genuïnament dels Països Catalans ara és factible", celebra el cantant de Beach and Beach.

En Llorenç Roselló, en Gaspar Reixach i en Josep Verdera, components de Poomse, destaquen que en els darrers anys han sorgit molts grups de música de qualitat a ses Illes. Confessen que pels grups mallorquins o de la resta d'Illes, especialment les "més petites" resulta "més difícil" sortir a l'exterior i fer concerts, però que s'està aconseguint.

Per la seva banda, el líder del grup The Marizpan Man, que ha tocat al Primavera Sound i el festival de Benicàssim, confessa que estan "molt contents" de ser a Londres. Jordi Herrera explica que la formació està "mutant" a mida que fa concerts en directe, evolucionant cada dia. "A nivell musical m'agradaria en algun concert sortir volant, mentalment almenys, si poguéssim físicament ja seria genial", explica Herrera. "Sembla una tonteria, però no ho és. Volem convertir-nos en una droga musical", conclou.

http://www.naciodigital.cat/noticia/37571/musics/dels/paisos/catalans/troben/forat/londres

  



English review of 'Tomorrow will come...'

Poomse
Tomorrow Will Come And It Will Be Fine

   Outside of the stereotypical 'Club 18-30' lager-soaked holiday hooligan millieu, the Balearic islands are known for their soporific charm and sunny disposition; ask a Catalan how they are, and the most likely answer one will receive is the ubiquitous 'tranquilo'. 'Peaceful'. It is then, perhaps, no mere coincidence that this, the first long-play offering from Mallorcan native sons Poomse, positively radiates Balearic idyll. Nowhere is this more evident than on second track'Anhedonia', an exquisitely-crafted slice of psychedelic slacker-pop in the mould of American indie heroes Flaming Lips, whose 'Do You Realize?' it bears a passing resemblance to. Blissed-out and Beatles-esque, this song encapsulates the Poomse 'sound' better than any other, it's laconic groove and starry-eyed melancholia a perfect advert for the rest of the material contained herein. Singer and songwriter Lorenç Rossello delivers his songs in a warm hispanic drawl which createsan atmosphere of fragility and naiveté, almost putting one in mind of Bjork and the affecting feel of her halting English, though it must be pointed out that Rossello's command of the language islargely flawless here. Rossello's plaintive delivery and the warmly sentimental (though never cloying) nature of his song-writing give Tomorrow Will Come... much of its charm, but another key component of the album is the sheer creativity brought to bear on some of the arrangements, which border on the fearless. Several tracks are positively labyrinthine, leaving the traditional 'verse, chorus, verse' pop structure in the dust, instead typically focussing on structures which more closely resemble a 'beginning, middle, end' narrative form; one section opens the piece which then meanders off on a seeming tangent, until the final section brings proceedings to close. When it works (which is, in fairness, often) the results are magnificent; on the rare occasions that it doesn't, the listener may be left feeling a little lost, though may permit him/herself a sly chuckle at the bare-faced effrontery of it all. It is telling that the more concise pieces such as the aforementioned 'Anhedonia' and the achingly tender 'The Lost Years' are the most immediately memorable of those on offer here, but some of the more challenging pieces reward repeated listens, such as in the case of the sandblasted desert mania of 'Dillanesca' or the woozy (think: 'drunk trying to find the right key to his front-door') 'Mathematic Light'. There is much for the patient listener to uncover. With that in mind, it's worth pointing out that this is in no way a 'Saturday night' record. What it is, is a perfect Sunday morning come-down record, trippy without being hectic. Analgesic. And, in fact, an excellent debut album from a band who clearly have a lot to offer. On this evidence, Poomse deserve a much wider audience – whether they will achieve it or not is debatable. But perhaps that's as it should be. A comforting secret, best enjoyed the morning after a heartbreak the night before.

Ryan Magee

Poomse in London...








Poomse at Teatre Mar i Terra, Palma, 24th Nov, 2011

IMG_9992

IMG_0004 copia

IMG_0018 copia

IMG_9903 copia

IMG_0038 copia

IMG_9935 copia

IMG_9930 copia


Fotos: Sandra Almazán

Evening Hymns + Poomse at Teatre Mar i Terra, Palma, 24th Nov, 2011




Poomse at the Garage, London, 1st Dec 2011





   Llorenç Rosello is the main blood vessel behind Poomse whose album ‘Tomorrow Will Come & It Will Be Fine’ took the listener to his secret hiding place. Llorenç Rosello is now opening the door to all the curious and performing live under the name Poomse and is inviting you to come into his world.

Pecan Pie presents: A gentle evening with Evening Hymns + Poomse


   Evening Hymns és el projecte de Jonas Bonetta un llenyataire de l’estat d’Ontario al Canadà. Bonetta i el seu pare tenien una serreria que finalment ha acabat convertint-se en un estudi d’enregistrament on Jonas i els seus Evening Hymns enregistren cançons més espectrals que terrenals, veritablent folk però d’un altre món. Ecos de la solitud dels boscos i els llacs se poden sentir als seus discs (sentir de sentir, no només d’escoltar). La dels Evening Hymns és una de les músiques que més ens ha transmès un sentit de veritat els darrers temps. Són habituals de les carreteres de centre-europa però encara mai no havien baixat tan al sud.
   Ens ha complagut infinítament obtenir la presència a Mallorca d’Evening Hymns i ens ha semblat que són els artistes ideals per format part del cicle A Gentle Evening With. No falleu, amb el cor a la mà.
   Els acompanyaran Poomse, una de les propostes més originals de la (més rica i variada del que molts pensen) escena mallorquina. El projecte de Llorenç Rosselló crida l’atenció per la seva introspecció i maduresa, folk sorgit d’un interior profundament indie o viceversa? És segur que al Mar i Terra ens oferiran algunes d’aquestes noves cançons que està parint Poomse, ara trio amb Gaspar Reixach i Josep Verdera. El vist a Lloseta a principis d’octubre era realment prometedor !
   Teniu en compte que el concert te lloc al Mar i Terra, això vol dir que hi haurà puntualitat a l’hora d’iniciar les actuacions i que un cop començat al concert no es permetrà l’entrada de més públic a la sala.


Poomse at Teatre de Lloseta, 9th Oct, 2011









 Fotos: José Luis Luna

diumenge, 8 de maig de 2011

Star EP (Foehn Records 038)




   Donde antes -en su debut ‘Tomorrow Will Come & It Will Be Fine’ (Foehn, 2010) de hace unos meses- había introspección, ahora -en este nuevo ‘Star EP’- hay explosión, ganas de abrirse a la luz y al mundo, como las palomas que aparecen en la portada y que estallan luminosas y esperanzadoras en ese fondo negro de desolación. Aunque ya tenga formación de directo -reclutada justo después de la grabación de estas cuatro nuevas canciones-, Llorenç Rosselló toca todos los instrumentos y utiliza el sampleo y el copy-paste para aquello que no puede conseguir por sí solo. Se entretiene y disfruta como un niño. Y eso se nota. Se percibe que, aparte de sanar su interior, crear canciones le sirve como juego, como experimentación. Trabajo, sin duda, laborioso, como de laboratorio. De rebote, además, le salen canciones que aunque puedan ser densas consiguen salir airosas, con mucho fondo y conmovedoras.

   Ahora en Poomse ha estallado el groove, elde una de sus pasiones, aparte del folk y el rock a ralentí: esa devoción por el jazz de principios de siglo pasado y el soul de los sesenta. Sin embargo, aún se mantiene ese pulso slowcore, tenso y parsimonioso, de su debut. La canción que abre este regalo, ‘Kitchen Floor Epiphany’, encierra esa inquietud, apoyada por ese juego de desdoblar su propia voz que tanto le gusta. Un rasgueo fino de guitarra y un bajo sutil van tejiendo los primeros compases. Luego, unos violines que podrían acabar siendo catedralicios, que parece que entren para estallar…y no. Son sólo una caricia, algo sugestivo, como gran parte de su discurso. Poco a poco, las percusiones, ligeramente retumbando, van dando matices más graves y tenebrosos y la guitarra, rugiendo como un animal débil malherido, va tensando la atmósfera. Entra la pandereta y el piano traza una melodía triste y hunde sus teclas hasta el estómago. Y de repente, en el clímax llega su fin. Un boceto de canción o una canción hecha de bocetos. Y es que parece ser la ínfima parte de un desarrollo que, si quisiera, podría ser infinito.

   La homónima, ‘Star’, es la más pop. La guitarra, irritada, trae el eco de Pixies, pero es aquí donde los aires soul y de cine se asoman por el pulso del piano y de las cuerdas, como si viniesen de un gramófono con Bette Davis en el fondo de la habitación. ‘Heaven’es la más cargada de groove por culpa de esas trompetas incendiarias que le dan dimensión a lo que sería su acercamiento al poderío post-rock. Y, para cerrar, ‘The Elephant In The Room’ es la más cinematográfica. Mantiene la pulsación del suspense como si se tratara de Bernard Hermann pasando la fricción de sus cuerdas por la experimentación del pop, con teclado psicodélico y con unos desenfrenados saxos y trompetas que se la acaban llevando al terreno del jazz más subterráneo de los cuarenta.

   Él ha jugado, pasándoselo bomba. Ahora nos toca a nosotros disfrutar y pasarlo en grande con estas cuatro explosivas canciones. Como un puzzle hecho pieza por pieza.
                                                                                                                                                                                                                       Celestí Oliver

diumenge, 27 de març de 2011

English review of 'Star EP' (March 2011)

Review: Poomse – Star EP

Llorenç Rosselló hails from Mallorca, not a location usually associated with experimental folk-pop but it’s this loose genre term which most closely fits his recordings under the name of Poomse. After the 2006 demo ‘The Phantom Hand Theory’ (the biggest compliment being it didn’t really sound like a demo), the artist returned with a full length album last year and now this new EP.
Poomse’s odd singing style resembles Robert Wyatt or – in layman’s terms – he has the voice of someone much older. When it’s filtered through youthful regret as on ‘Kitchen Floor Epiphany’ the effect is oddly satisfying. ‘Star’ begins as a blues-influenced track but its string sampling-ending is more reminiscent of classic Hollywood. In keeping with the unusual approach of the EP, ‘Heaven’ switches between grimy post punk and trumpet segments and ‘The Elephant In The Room’ balances discordant noise with off-kilter melody.
Given the eclectic approach to Poomse’s songwriting, there’s a lot to take in here even in the EP’s concise seventeen minutes. Tellingly, though, Rosselló makes a decent fist of becoming the Balearic Islands’ answer to Eels.
Further Listening
Robert Wyatt, Beck, Eels

divendres, 4 de març de 2011

Crítica al Mondosonoro (març 2011)

POOMSE
“Tomorow Will Come & It Will Be Fine”
Foehn Records

ROCK ***1/2

No es casualidad que uno remueva en su pasado y le de por revisar el “Loss Leader” de Codeine. Aquello le removió por dentro y en parte le hizo tal y como es. El slowcore de los autores de aquel “The White Birch” (1994), de Come o los primeros Low o han marcado al mallorquín Llorenç Rosselló y cierto trasfondo, cierto alo de la desolación de aquellos noventa, hay en este debut. La parsimonia de la inicial “No Tomorrow” no lo puede esconder, incluso en el tono grave y fantasmagórico de su voz. Pero la cosa no va por aquí porque éste sobre todo es un trabajo de trazo pop y folk que podría ensamblar también con las tristezas a la guitarra de Red House Painters o Dakota Suite. Y la belleza clásica de “The Lost Years” y “Anhedonia” son el mejor ejemplo de cada. Un trabajo que cuida los arreglos de forma delicada y por los que Foehn se enamoró vía myspace y acabó tirando el lazo a un autor prolífico que ya tiene la continuación con “Star EP”, que se puede descargar gratis desde su bandcamp y en el que sigue trabajando en arreglos, incluso de viento, y capas de instrumentos mucho más complejas. Uno se hace pequeño ante temas que pueden ser menores como “Mathematic Light” o más crecidos como “You Make Me Smile” o “Boredom Is A Hungry Dog”. Atreverse con Codeine, con un pasado, ya es de valientes, y dándole otra dimensión pasa de anécdota a hecho rotundo. Y de rebote hace feliz a quienes en su momento le hicieron feliz. A Codeine. Celestí Oliver

dimecres, 9 de febrer de 2011

Poomse a ILLA SONORA

Un grup que s'atreveix a reivindicar a un grup tan increible i fascinant com els nord-americans Codeine té, d'entrada, tots els meus respectes. Poca gent ho ha fet a Mallorca i és per això que m'he tingut que llevar el capell davant Poomse, que arriben avui a Illa Sonora gràcies a la petició del seu creador, Llorenç Rosselló.

Poomse és un projecte jove, sorgit a mitjans de la dècada que hem deixat enrere; editaren una primera maqueta, "The phantom hand theory" (2006), però el gran moment d'aquest músic, aficat al Pla de na Tesa, arribà el passat 2010 quan, amb el segell català Foehn Records (El Gos Binari, Úrsula...), publica el seu primer àlbum, "Tomorrow will come & it will be fine". Aquest disc inclou, a part d'una excepcional versió dels  propis Codeine, una sèrie de col·laboracions força destacables com la de Joan Castells (Petit), Gaspar Reixach (Conan KeatonPetröleo), Mireia Salazar (The Big Head Troubled Boy) o Lorenzo Rosselló (Loxodrome). Com a complement d'aquest disc, tenim aquest petit EP que, segons el seu creador, sona molt diferent al material que es troba a "Tomorrow will come...".

 I a què sona Poomse? Sincerament, és una música que té una virtud molt clara: la seva difícil catalogació. Uns parlarien d'un subgènere com és el Dream-Pop, però crec que la seva música és una barreja estudiadísima de sub-estils experimentals i minoritaris, com el Indie-Noise, el Psych-Folk, el Slowcore, o l'Art-Rock, i a on conflueixen influències de Yo La TengoLowWill Oldham o Kid Dakota. En definitiva, un producte extremadament personal, pràcticament inèdit a Mallorca, que suposa una de les apostes musicals més arriscades i captivadores d'aquests darrers anys.


dilluns, 7 de febrer de 2011

Star EP


'Star EP' conté quatre cançons noves, molt diferents de les de 'Tomorrow...'
Tot cuinat a casa, com al principi. Ah, i són  gratuïtes...  




divendres, 7 de gener de 2011

Poomse a Rockdelux (Novembre, 2010)


Per a celebrar el 10è aniversari de Foehn Records, el nº 289 de la revista Rockdelux ve acompanyada d'un CD recopilatori amb cançons dels diferents artistes que publiquen o han publicat al segell barceloní. El CD inclou, entre d'altres, 'The lost years'.

Poomse a El mundo edició Balears (22/10/2010)


Blogosfera

Ressenyes de 'Tomorrow will come & it will be fine' als blogs Resaca Musical i Paisajes Eléctricos Magazine:

'Miércoles, ecuador de la semana laboral, y eje al fin y al cabo, del porvenir del bien querido fin de semana. Y que mejor que afrontarlo con el folk-pop de los mallorquines Poomse. Tras una demo, “The Phantom Hand Theory”(2006), el alma del proyecto,Llorenç Roselló y secuaces publicaban este año su debut discográfico, el cálido y bello“Tomorrow Will Come & It Will Be Fine”(Foehn records, 2010).
Canciones personales e intransferibles, entre las que encontramos una re-lectura de“Loss Leader” de la banda neoyorquina Codeine y una de las mejores piezas de pop escritas este año en nuestro país, “The Lost Years”, con la voz de Mireia Salazar(The big head troubled boy) en un dúo de voces delicioso e inquietante.'


 http://www.resacamusical.es/2010/12/15/poomse-folk-pop-delicioso-e-intransferible-desde-mallorca-video-the-lost-years/

'... nos ha sorprendido el debut de POOMSE, con Llorenç Roselló al frente del proyecto. “TOMORROW WILL COME & IT WILL BE FINE” (excelente y optimista título) contiene excelente folk-pop como la preciosa y lenta “You make me smile” o “Anhedonia” con su melodía casi “Beatle”. “The lost years” te lleva por sendas de paz y contiene un buen dueto femenino con Mia Salazar (The Big Head Troubled Boy). Cierra con la buena y cambiante melodía de “Boredom is a hungry dog”. Antes tenemos también su gran versión de Codeine (hasta a los americanos les ha encantado) “Loss leader”, por supuesto a cámara lenta. Nunca ha actuado en directo pero con canciones como estas se lo debiera pensar.'


http://www.paisajeselectricos.com/material/art_foehn-novedades_112010.html

dijous, 6 de gener de 2011

Poomse a IBpod (12/03/2010)

El cautivador enigma del folk rock invisible

  • Desde Sonic Youth o Pixies hasta otros como PJ Harvey, como faro guía
Por más recios que fueran los marineros griegos, la leyenda decía que acababan por sucumbir al canto de las sirenas. Su fuerza física no tenía nada que hacer frente a aquella música enigmática y cautivadora. Kafka aseguraba que cuando Ulises decidió atarse al mástil del barco y tapar sus oídos

Esenciales para... Poomse

   Això és una llista de discs esencials que me varen demanar des del blog A letter for the stars              a mitjans de 2007. Després de rellegir-ho amb una mica de distància, trob a faltar alguns discs ('Things we  lost in the fire''After the gold rush''             o qualsevol dels primers  REM   ). Per aquella època llegia massa 


POOMSE "The Lost Years"


Vídeo realitzat per Toni Gomà.

Poomse a Bandcamp




¡¡Hay que hacer caso de las maquetas!! Hay que seguir rastreando para buscar grabaciones de nuevas bandas. Ése podría ser el consejo de los que desenvolvieron en algún momento, por ejemplo, la demo de los mallorquines Poomse, “The Phantom Hand Theory” (2006). Allí ya se encontraba una sensación especial, auténtica, la misma que se desprende cuando uno escucha la primera grabación de un grupo y adivina entusiasmado que hay algo latiendo, agazapado o enseñando un generoso costado. Eso pasó con Poomse.


Ahora, cuatro años más tarde, Llorenç Rosselló, arteria principal del proyecto, vuelve a hacer gala de su pasión por escribir canciones y se estrena en el formato largo. Él mismo se ha encargado de grabar durante un año en su casa de La Soledat (Palma) un repertorio donde al lado de convincentes piezas de inquietante y cálido folk-pop (“Anhedonia”, “Boredom is a Hungry Dog”, “The Lost Years”) se suma una sentida lectura del “Loss Leader”, de Codeine –versión aplaudida por la propia banda neoyorquina-. Además, ha contado con el respaldo de amigos y colaboradores –Joan Castells (Petit), Gaspar Reixach (Conan Keaton, Petröleo), Mireia Salazar (The Big Head Troubled Boy) y Lorenzo Rosselló (Loxodrome)-, acicate para sacar adelante sus composiciones.


Ya lo hemos avisado, Llorenç Rosselló ama hacer canciones y con Poomse ha encontrado un vehículo para exponer libremente sus ideas, ese escondite secreto donde llevar tus regalos preferidos. Quizá por ello, nunca ha actuado en directo bajo el nombre de Poomse. Quizá por ello, éste es el momento para abrirles las puertas a todos los curiosos que siguen queriendo pasear en jardines ajenos.


     Dimas Rodriguez.